PARLAR MATERN

PARLAR MATERN
L’home apòcrif jeu de sobines damunt d’un sofà. Prem una cigarreta amb els llavis. No l’ha encesa. L’home no fuma, ni tampoc no ha fumat mai, però des de fa un any té unes ganes boges de fumar, com si fóra un fumador empedreït a qui el metge li ho ha prohibit. L’home dóna ullades al seu voltant. Tot li fa estrany: els mobles, els quadres de les parets, les prestatgeries, les fotografies i els llibres dels prestatges. Com si no coneguera la casa, com si no fóra sa casa. Sembla un home poruc. S’espanta de seguida. Ha fet un bot en sentir la riuada produïda pel buidament d’un dipòsit d’un pis superior. Algú ha tirat de la cadena d’un wàter. Fa un any que viu espaordit, en un estat d’alarma perpètua. La culpa és de la feina i de la nova reglamentació. No s’hi fa. Són les set del matí. No li’n queda gaire, de temps. Decideix alçar-se i agafar el bou per les banyes. Amb les mans tremoloses obri la cartera i trau un llibre. El diposita damunt de la taula del menjador, l’obri i busca el capítol cinc. Dóna una ullada als diferents apartats que inclou el capítol. S’hi fa un esquema mental. Després es dirigeix vers l’espill que penja de la paret d’enfront. Es mira i no es reconeix. Sí, semblen les seues faccions, però els trets ara no semblen autèntics. El seu posat és fingit. Com si haguera tingut lloc una transmutació o com si una altra persona haguera envaït el seu cos. Aparta l’esguard dels ulls de l’home de l’espill, perquè li fan por. Aleshores, s’hi decideix. Recita a sota veu els continguts dels diferents apartats, perquè no vol despertar els xiquets ni la dona. Vol anar-se’n abans que s’alcen. Perquè també li’n fan, de paüra. Perquè ells també el miren com si no el conegueren de res, malgrat ser els éssers més pròxims que té.
L’home apòcrif camina vers l’edifici on treballa. Per millor dir-ho, arrossega els peus, albirant l’edifici, que encara es veu menut, però que, a poc a poc, va fent-se gran. L’edifici sembla el Titànic. Ell se sent un dels futurs nàufrags. No té gaires ganes d’arribar-hi, però ha d’anar-hi, perquè ha de mantenir la seua família i pagar les mensualitats de la hipoteca del pis, que és alhora seu i del banc. S’hi apropa amb l’angoixa diària arrapada en la gola. La gentada forma grups enfront de la porta d’entrada. Fumen i riuen. Alguns s’empenten i es bescollegen. Altres es bescanvien fluids corporals en unir llavis i llengües. L’home saluda respectuosament als que coneix. Alguns no li tornen la salutació. Això no l’afecta. Hi està acostumat. L’home passa capcot entre els grups més nombrosos. Té por que li diguen alguna ximpleria o, molt pitjor, que li aboquen paraules malsonants. La majoria són força malparlats. Els llavis de l’home han dibuixat un somriure esperançador en veure una companya. La saluda afectuosament i se li arrima. Pensa que li servirà d’escut. Tothom coneix la feresa de la dona. Tots dos pugen les escales i entren en l’edifici.

L’home apòcrif mira la multitud des de darrere de la taula. N’hi ha quaranta, de joves atapeïts. L’espai és exigu per a tanta jovenalla. L’home està força nerviós. Roman capbaix esperant que minve el guirigall. Finalment, el joves se n’adonen. Apaivaguen la cridòria. Senten pena de l’home, qui sembla molt abatut. Callen i resten observant-lo. L’home desfà el nus de la gola i comença la classe amb un to engolat:
“Buenos días, chicos. Abrid el libro por el capítulo cinco. Hoy empezamos el tema de los cinco reinos. Hoy hablaremos de las bacterias. Seres microscópicos que son nuestros ancestros. Hace unos dos mil millones de años eran los únicos pobladores de este planeta. La célula eucariota, la célula que forma nuestro cuerpo, todavía no había aparecido. Somos descendientes de estos seres, que aún perviven, que nos causan enfermedades, que reciclan la materia muerta”
Una xica rossa, de rostre despert i ulls vius, enlaira un braç, esperant que l’home apòcrif li done permís per a parlar. L’home la mira i diu en veu alta el seu nom. La jove li pregunta: “Però profe, els nostres avantpassats no són els ximpanzés?”. L’home la mira amb condescendència i li demana que parle en castellà. La jove li respon força enutjada: “Profe que som d’Albaida”. L’home la mira sense veure-la, amb la mirada fixa enlloc, amb una pena molt pregona.
“Ya lo sé, Remei, pero tengo que dar la clase en castellano. Son las normas. Los chimpancés actuales no son nuestros ancestros. Son nuestros primos hermanos. Las dos líneas evolutivas tienen un origen común, pero se separaron hace más de seis millones de años. Hace dos mil millones de años solo existían bacterias. Por lo tanto, son nuestro reflejo en el río de la vida”
Els joves deixen parlar l’home apòcrif, perquè no els importa gaire allò que diu i perquè la majoria encara estan mig endormiscats. Cap jove tornarà a interrompre’l, perquè tots han desconnectat els seus circuits neuronals, si fa no fa, als deu minuts de començar la classe. Alguns, fins i tot, han tret el llibre de castellà i estudien d’amagatotis. Després tenen examen. La musiqueta avisa que la classe ha finit. L’home arrossega els peus i l’ànim pel passadís. És molt llarg i ell se sent molt dèbil. Tots els alumnes han eixit de les classes, malgrat estar-hi prohibit. La riuada de petits éssers humans li dificulta l’arrossegament reptilià. A empentes i rodolons aconsegueix arribar prop de l’extrem superior de l’escala. L’home hi és al segon pis i la sala de professors, el búnquer on vol amagar-se, hi és al primer pis. Marcel, el professor de valencià, ix d’una classe.
―Quina cara que fas! No has dormit?
―És que no m’hi faig, Marcel. Tota la vida fent les classes en valencià i ara... Em sent com si fóra un altre qui parlara. No m’hi reconec. No podré suportar-ho gaire temps. Embogiré.
―Ets un exagerat. T’has apuntat a la teràpia?
―Quina teràpia?
―L’administració ens ha ofert un curset d’assimilació, impartit per un psicòleg argentí. Per un costat retallen i per altre dilapiden. Aquests paios no tenen mesura.
―Ja me n’assabentaré. I tu com ho portes?
―Home, jo sóc profe de valencià. A mi no m’hi cal.
―No et confies, Marcel. Potser algun dia t’obliguen a fer la classe de valencià en castellà o, fins i tot, en anglès.
Marcel no li contestà. Només el mira i es posa a riure. Es parteix de riure mentre camina vers l’escala. L’home apòcrif l’observa perplex. A ell no li sembla una cosa tan desraonada. Pensa que són capaços d’això i d’altres disbarats força pitjors. Marcel ha arribat a l’escala, ha trascamat malament i s’ha agafat del passamà per evitar rodolar escales avall. Se li ha aturat en sec la rialla. Es gira i mira l’home que el mira. Li ha mudat la cara. Ara la fa espaordida. El pronòstic de l’home apòcrif l’ha espantat. Les cames li fan figa. Baixa les escales com si davallara un enorme precipici, aferrant-se al passamà com un suïcida penedit deu agafar-se a la barana del balcó de l’últim pis d’un gratacel. L’home apòcrif el segueix a curta distància. Està a l’aguait per si de cas l’ha de sostenir. No hi cal. Marcel continua baixant cap a la planta baixa. L’home apòcrif camina vers la sala de professors. En la porta d’entrada es troba a Irma, una companya del seu departament.
―Fas cara estirada. No et trobes bé? Què tens?
―Fer les classes en castellà em fotrà la salut. M’escurçarà la vida.
―T’hi faràs. El temps ho cura tot. Saps que, fins i tot, el meu veí s’ha passat al castellà?
―Qui? L’Olivares? No pot ser.
―T’ho promet. El divendres presenta la seua darrera novel•la. Mira la invitació que m’ha donat.
L’home apòcrif llegeix el títol de la novel•la: “Condenados tiempos”.
―De què va?
―No ho sap ningú. Ell diu que és una novel•la eròtica. L’ha volguda presentar al premi de novel•la eròtica de la Vall d’Albaida, però no li l’han acceptada. Diuen que sembla un melodrama filosòfic. El protagonista es passa tota la novel•la plorant com una magdalena. Ell diu que ha escrit la segona part de “Pell de pruna”.
―Aleshores, el protagonista és un professor de Biologia. Com jo.
―És clar, però tu no t’hi veges reflectit. Sobreposat, home. Saps que als profes de les comarques centrals ens han ofert un curset, unes sessions de teràpia en grup encaminades a modificar trastorns del comportament?
―Ja ho sé. M’ho ha dit Marcel. M’apuntaré. Potser m’ajude a superar-ho. A la família la tinc amb l’ai al cor. Jo mateix no em reconec. De vegades els parle en castellà sense adonar-me’n. Els meus fills em miren com si fóra un ésser d’altre planeta. Com si no em conegueren de res.
―Anima’t, xicot. Aquesta malanança no pot durar tota la vida. Tu sempre has sabut separar la teua vida professional de la familiar.
―És cert, Irma, però compel•lir-nos a explicar les lliçons en castellà és ignominiós. Em fa vergonya i m’enrojole aviat. M’han posat el malnom de pebrot.
―El que s’ha fet es pot desfer. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
L’home apòcrif pensa que la companya és una il•lusa, que només viu d’esperances. Pensa que no hi ha marxa enrere, que no n’hi ha gaires, d’esperances. Pensa que l’administració l’ha condemnat a mort, encara que li pague sessions d’electroxoc amb un especialista argentí en electroteràpia (o en electrocució). Amb aquests darrers pensaments entra en la sala de professors, es dirigeix al lloc de costum, s’asseu i trau un munt d’exàmens per corregir. Les preguntes de l’examen estan escrites en castellà, però veu que més de la meitat dels alumnes han escrit les respostes en valencià. Sobtadament, arranca a plorar. De felicitat. Pensa, mentre els companys l’envolten i li donen copets a l’esquena per animar-lo, que tot no està perdut, que els adolescents de la Vall d’Albaida són collonuts, que s’aferren a la seua llengua materna com un infant de mamella ho fa als mugrons dels pits de sa mare. Para de plorar i somriu amablement els companys, els quals tornen als seus quefers, encara que continuen mirant-lo de cua d’ull. L’home apòcrif pensa que els companys deuen creure que està com un llum, però estan equivocats. Hui, precisament, l’home ha vist una llumeneta. És petita, feble i llunyana, però esperançadora. Se n’ha adonat. No passaran. Ja fa un any que explica les lliçons en castellà i redacta els exàmens en castellà, però els alumnes continuen contestant en valencià. L’home s’alça, puja damunt la taula i, enlairant el puny dret, crida a plens pulmons: Visca la mare que us ha parit! Els companys el miren atemorits, però ningú no diu res. Tan sols observen com el professor de religió fa tres vegades el senyal de la creu amb el dit polze de la mà dreta, mentre recita: “Pel senyal de la santa creu...”

L’home apòcrif és qui signa aquest relat premonitori.

Albaida, dos de juliol de dos mil quinze.

Josep Penadés Albert (Docent)
PUBLICAT EN EL PROGRAMA DE FESTES DE LA CIUTAT D´ALBAIDA 2011
Afegitó que no eixirà en el programa de festes, perquè l’he escrit després de lliurar el relat als festers:
Casimir, altre profe de valencià, entra en la sala de professors quan el beat ha acabat de persignar-se. Mira perplex l’home apòcrif, qui, palplantat damunt la taula, també el mira. Casimir dóna una ullada al seu voltant: els companys i les companyes resten capcots, muts i atemorits, fent com si treballaren. Aleshores, s’apropa a la taula de l’home apòcrif, li somriu i puja. Casimir és un bonàs. Abraça el seu amic, li fa un bes al front i, mirant-lo fixament als ulls, li diu: Ets collonut, Pep! Casimir no sap què diantres fa el seu amic damunt la taula, però tant se li’n dóna. Casimir és especial: un solidari sense escrúpols, un mercenari de les causes perdudes, un professional de l’amor al proïsme. Sense saber ben bé per què, diposita el braç esquerre damunt dels muscles de l’home apòcrif i es posa a cantar la Marsellesa; en francès, entonant força bé. L’home apòcrif també es posa a cantar. Canta i plora alhora, feliç i il•lusionat. Casimir, sense deixar de cantar, es trau un mocador i li neteja el nas de mocs. Els companys i les companyes, estirats per la cançó, van apropant-se a la taula. Quan hi arriba l’equip directiu en ple, la taula és plena de gom a gom de partidaris de la revolució.