La LLuna en un cove núm 22

Torne a publicar relats curts a la lluna en un cove, Repòquer d'històries rares

Vaig comprar el diari i el vaig deixar damunt la taula del menjador. A la nit, quan anava a llegir-lo, havia desaparegut. Tampoc no era res d'extraordinari. No era el primer diari ni seria l'últim que desapareguera misteriosament de ma casa, però aquest tenia una notícia que volia llegir. L'havia fullejat només eixir del quiosc i m'havia cridat l'atenció un titular. Però ara no recordava la frase exacta, ni tampoc estava segur d'haver deixat el diari damunt la taula. La meua dona no sabia res i els meus fills senzillament m'ignoraven: ell jugava a la Wii, i ella navegava per Internet; com si parlares a les pedres.
La resta de la setmana la vaig passar buscant-lo, però d'una manera estranya. El buscava però amb por, com si no volguera trobar-lo, com qui busca una serp. Potser, fins i tot, tenia por de mi mateix, sense saber ben bé per què. Així passà la setmana i arribà el diumenge. Jeia al sofà, sense fer res, tan sols mirant el sostre. Estava sol. I de sobte, vaig pensar: «El diari és sota el sofà». Vaig allargar el braç sense alçar-me. Hi vaig ficar la mà. Allí era el diari. No m'ho podia creure. Vaig mirar la data: era la de dimecres. Vaig passar les fulles fins a trobar la notícia que buscava. El títol era realment estrany