22 D´ABRIL DIA MUNDIAL DE LA TERRA

Dia Mundial de la Terra
En aquesta data volem reivindicar més que mai una nova cultura de l'aigua
Cada 22 d'abril se celebra a tot el món el Dia Mundial de la Terra. Aquesta data es va instaurar als Estats Units l’any 1970, amb l’objectiu de recordar els problemes que afecten al nostre planeta i subratllar la necessitat de la conservació dels recursos naturals, així com promoure accions que busquin un desenvolupament sostenible.
És un dia important per a recordar i avaluar els problemes ambientals del planeta: la contaminació de l'aire, aigua i sòls, la destrucció d'ecosistemes, els centenars de milers de plantes i espècies animals en perill d’extinció, l'esgotament de recursos no renovables i una nova cultura de l’aigua.
No només hem de recordar que l'aigua és un bé escàs en temps de sequera. La nova cultura de l'aigua passa per un compromís i treball real sobre la base de la conservació dels nostres aqüífers, la gestió sostenible dels recursos hídrics plantant cara al malbaratament; mitjançant l'estalvi, l'ús eficient, la reutilització i la defensa de l'aigua com un bé comunitari i públic, gestionat sobre la base de l'interès general i evitant que se’n faci comerç.
Hem d’insistir en solucions que permetin eliminar els efectes negatius de les activitats humanes. Aquestes solucions inclouen el reciclat, un consum responsable, la fi de la destrucció d'hàbitats fonamentals com els boscos humits i la protecció d'espècies amenaçades.
El Dia Mundial de la Terra és una bona oportunitat per a prendre consciència entorn dels impactes de l’actual model de producció i per a comprometre'ns tots –ciutadans i autoritats- a canviar de rumb. Celebrar el Dia Mundial de la Terra només pot tenir sentit si va acompanyat de mesures concretes que s’han aplicar tots els dies de l'any per a revertir aquest procés de destrucció.
Origen del Dia Mundial de la Terra
El 22 d'abril de 1970 més de 20 milions de nord-americans es van mobilitzar per tal d’augmentar l'escassa consciència sobre la fragilitat del planeta.
L'esdeveniment promogut per les organitzacions socials va ser batejat amb el nom de Dia de la Terra (Earth*Day), i pot considerar-se el naixement del moviment ecologista modern. La pressió social va tenir els seus fruits i el Govern d'EE UU va crear la EPA (Agència de Protecció Ambiental) i va promulgar la “Clean Air Act”.
Dos anys després es va celebrar la primera cimera mundial sobre medi ambient: la Conferència d'Estocolm. L'esperit “d'Estocolm” va servir per a sensibilitzar, encara que insuficientment, als governs i a la societat civil sobre la magnitud dels problemes que afecten al medi ambient que es desenvolupa la nostra existència, però és indubtable que el Pla d'Acció i les recomanacions emanades d'Estocolm no s'han traduït encara en una acció decidida.
L’any 1990 s'organitza de nou el Dia de la Terra, aquest cop a tot el món. La celebració va ser tot un èxit: més de 1000 ONGs organitzaren actes en 140 països i s'estima que van participar de l'ordre de 200 milions de persones. Com a la primera celebració, dos anys després es va celebrar una altra macro cimera mundial. La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro de 1992, va despertar grans esperances i fou la major conferència celebrada fins al moment, no només en nombre de participants sinó d'assistència de caps de govern. Però les expectatives no es van satisfer, perdent-se una oportunitat única d'iniciar un canvi de rumb per a construir un món més just, segur, pròsper i sostenible.

PREMI ICTINEU 2011

La LLUNA EN UN COVE, m´ha seleccionat dos relats,"Tríptic de la pèrdua" i "Repòquer d´històries rares", per a participar en el Premi ICTNEU 2011, als millors relats de ficció en català.

TORNE A PUBLICAR EN LA LLUNA EN UN COVE

Al núm 25 de la Revista Literària de La Vall d´Albaida, LA LLUNA EN UN COVE, publique
TRIPTIC DE LA PÈRDUA. Aquest relat curt, és un dels que més m´agrada.
No es lamente. Vostè no ha tingut la culpa de la desgràcia. Ni jo tampoc. La seua obligació era travessar la porta. I la meua, aconsellar-la, animar-la a que ho fera.
-Els xiquets s`han abocat a la barana. L`han vist caure. Han vist com el seu cos s`aixafava contra el terra. Com es formava un toll de sang al seu voltant. L`hem matat.
-Ja estava mort. No tenia solució. L`accident el va matar.
-No diga estupideses. L`accident ens matà a nosaltres, a mi i als xiquets. A ell l`hem matat nosaltres. Si l`hagué-rem deixat tranquil... Si no l`haguérem visitat totes les nits... No podia suportar les nostres aparicions. La travessada de la porta. Tan sols som espectres. Maleïts espectres.

PARLAMENT DE VARGAS LLOSA AL REBRE EL NOBEL DE LITERATURA

"ELOGIO DE LA LECTURA Y LA FICCIÓN" Una meravella.

http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/201012/07/cultura/20101207elpepucul_1_Pes_PDF.pdf

La LLuna en un cove núm 22

Torne a publicar relats curts a la lluna en un cove, Repòquer d'històries rares

Vaig comprar el diari i el vaig deixar damunt la taula del menjador. A la nit, quan anava a llegir-lo, havia desaparegut. Tampoc no era res d'extraordinari. No era el primer diari ni seria l'últim que desapareguera misteriosament de ma casa, però aquest tenia una notícia que volia llegir. L'havia fullejat només eixir del quiosc i m'havia cridat l'atenció un titular. Però ara no recordava la frase exacta, ni tampoc estava segur d'haver deixat el diari damunt la taula. La meua dona no sabia res i els meus fills senzillament m'ignoraven: ell jugava a la Wii, i ella navegava per Internet; com si parlares a les pedres.
La resta de la setmana la vaig passar buscant-lo, però d'una manera estranya. El buscava però amb por, com si no volguera trobar-lo, com qui busca una serp. Potser, fins i tot, tenia por de mi mateix, sense saber ben bé per què. Així passà la setmana i arribà el diumenge. Jeia al sofà, sense fer res, tan sols mirant el sostre. Estava sol. I de sobte, vaig pensar: «El diari és sota el sofà». Vaig allargar el braç sense alçar-me. Hi vaig ficar la mà. Allí era el diari. No m'ho podia creure. Vaig mirar la data: era la de dimecres. Vaig passar les fulles fins a trobar la notícia que buscava. El títol era realment estrany

L´ofici de llegir. Gaspar Hernández

De vegades l'atur crea mentalitats de víctima

Reprodueixo l'entrevista que he mantingut aquesta setmana a Barcelona amb Robin S. Sharma, l'autor del “best-seller” "El monjo que es va vendre el ferrari" (La butxaca), i que ha publicat “El Periódico”.

És una entrevista que ha suscitat molts comentaris, interessants, entre els lectors i els meus amics al Facebook. Des del lector a l'atur que diu indignat que cobrant 400 i escaig euros al mes no pot ni somiar fer el que diu el senyor Sharma, fins a lectors com la Marta, també a l'atur, que comparteixen el que diu aquest advocat nord-americà, professor de Dret, i expert mundial en autolideratge. M'escriu la Marta: "M'ha encantat l'entrevista i comparteixo el que diu. Jo estic a l'atur i em sento afortunada, ja que aquest fet m'està donant l'oportunitat d'aprendre moltes coses. Canvies de valors i realment veus el que té importància".

Hi ha escriptors que llegeixen deu llibres i n'escriuen un, i escriptors que llegeixen un llibre i n'escriuen deu; el segon és el cas de Sharma. Ell és “coach”, i el valor de la seva aposta -expressada amb paraules grandiloqüents- no és, òbviament, literari. El seu treball té molt a veure amb el canvi de paradigma, de mirada. Tal vegada no podem canviar les coses, però sí la mirada damunt les coses.

Gaspar Hernández és periodista.A Catalunya Radio dirigeix i presenta "L´Ofici de viure" de 21,00 a 22,00. Premi Ciutat De Barcelona al millor programa de radio.
"L´Ofici de llegir", és un bloc sobre literatura.

LA DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES NATURALS

"La idea que és possible ensenyar sense dificultats resulta d'una representació etèria de l'alumne. La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d'ensenyar tot, començant per la necessitat mateixa d'aprendre! Però no és així. Des de la nit dels temps escolars l'alumne considerat normal és el que oposa menys resistència a l'ensenyament, el que no dubta del nostre saber ni posa a prova la nostra competència, un alumne guanyat d'entrada, dotat d'una comprensió immediata, que ens estalvia la recerca de vies d'accés al seu magí, un alumne dotat naturalment de la necessitat d'aprendre, que deixa de ser un mocós turbulent o un adolescent problemàtic durant la nostra hora de classe, un alumne convençut des del bressol que cal lligar curt els apetits i les emocions per l'exercici de la raó si no volem viure en una selva de predadors, un alumne que sap que la vida intel·lectual és una font de plaers amb infinita capacitat de variació i de refinament, quan la major part dels altres plaers estan limitats per la monotonia de la repetició o pel desgast del cos, ras i curt, un alumne que ha comprès que el saber és l'única solució: solució a l'esclavatge on ens manté la ignorància i consolació única per a la nostra ontològica solitud."
Daniel Pennac (Mal d'escola, 2008)

"Hem arribat a creure que una persona és intel·ligent si té una sèrie de títols acadèmics, o una gran capacitat (...) en matemàtiques, ciències, o un vocabulari enorme, una gran memòria per recordar dades supèrflues, o si és un gran lector. No obstant, els hospitals psiquiàtrics estan plens de pacients que tenen totes les credencials (...) El veritable baròmetre de la intel·ligència és una vida feliç i efectiva viscuda cada dia i en cada moment de cada dia. (...) La capacitat de resoldre problemes és un additament útil a la teva felicitat, però si tu saps que, malgrat la teva manca d’habilitats per resoldre cert tipus de coses, pots escollir allò que et faci feliç, o que, com a mínim, pots evitar allò que et farà infeliç, llavors es podrà dir que ets una persona intel·ligent."
Wayne W. Dyer (Your Erroneus Zones, 1976)

"La naturalesa no és silenciosa. Va repetint eternament les mateixes notes que ens arriben llunyanes, difuses, sense acords ni melodia. Però nosaltres som incapaços de prescindir de la melodia. L'hem estat cercant fins a la desesperació tant a la terra com al cel, fins que ens en hem adonat que ningú, mai, vindrà a tocar-nos la música que estem esperant. Nosaltres som els que hem de tocar els acords, escriure la partitura, fer que apareixi la simfonia, donar als sons una forma que sense nosaltres no tenen. Així, d'aquesta manera és tal com jo veig la funció de la ciència."
François Jacob (La estatua interior, 1989)

És una "veritat" psicològica general que les accions i les percepcions de les persones estan canalitzades per les seves necessitats i desitjos. El poder del pensament científic, malgrat que sigui fal·lible, rau en el seu compromís d’observar i explicar les coses tal com són, independentment que un vulgui que les coses siguin així o no.
(...) És el fet que les matemàtiques siguin un instrument allò que ens obliga pensar d’una manera precisa i inexorable, i que ha conduït a moltes branques de la ciència a acceptar voluntariament la disciplina de les equacions i la demanda de quantificació.
(...) Malgrat que la recerca científica és imparcial, els motius humans sempre estan fent cua a la porta del laboratori per apropiar-se de tot allò que hi vagi apareixent. Així, una part fonamental del caràcter distintiu de la ciència és la seva incitació a "pensar amb rectitud" davant de l’impuls poderós de fer el món a imatge i semblança nostra mitjançant el pensament i la percepció.
Guy Claxton (Educar mentes curiosas. El reto de la ciencia en la escuela. VISOR SA, 1994)

Edward Wilson introduí el terme biodiversitat i creà la sociobiologia. (...) En rebre el Premi Internacional Catalunya va declarar: La ciència no és un sistema de creences, sinó la manera que té la humanitat d’esbrinar la realitat del món. Coneixement prospectiu contra creença conclusiva, doncs. Exploració contra fonamentalisme. La sociobiologia i la socioecologia tracten d’entendre la realitat (...) i fusionen el coneixement social amb el coneixement biològic o ambiental. Mesclen per a aprendre.
La sociobiologia entreveu els avantatges de l’altruisme per al grup, tal com l’egoisme darwinià feia veure els avantatges per a l’espècie de la selecció dels individus. El grup no progressa sense actes altruistes. La solidaritat, doncs, és més que una opció ètica. És una necessitat sociobiològica, imprescindible per al progrés col·lectiu.
Ramon Folch (“L’escala de cargol” -el Periódico 02.11.2008-)

En uns moments de canvis socials tan intensos necessitem urgentment adaptar l’escola a les necessitats actuals del ciutadà. Però modernitzar i actualitzar de debò l’ensenyament de les ciències passa per revisar críticament les idees que són a la base de la nostra acció professional. No fer-ho ens condemnaria a la rutina i a l’enquistament dels problemes.
Entre els molts canvis que calen, alguns són tan fonamentals com qüestionar una visió massa estàtica o enciclopèdica de la ciència per accentuar les noves maneres que ofereix de mirar el món i d’actuar-hi; donar a les emocions la importància que realment tenen per a qui aprèn i per a qui ensenya; i organitzar la classe com una xarxa d’interaccions i suport.
Treballar les idees dels alumnes -o, el que és equivalent, la seva visió del món- seguint cicles d’aprenentatge que recullin aquests principis porta a unes classes de ciències força diferents de les habituals. Són diferents perquè penetrar junts en nous territoris de coneixement i d’acció esdevé una tasca tan apassionant per a l’alumnat com per al professorat.
Joan Aliberas Maymí (Ensenyar ciències a l'ESO. Ciències 9, 2008)
Us pose enllaços de Revistes de Ciències: