Deliri’, una història de revenja i alhora de recerca de la felicitat perduda, ha sigut l’obra guanyadora del 21é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida que es torna a quedar a casa, ja que l’autor és l’albaidí Josep Penadés. D’esta forma Penadés obté el premi de 4.000 euros alçant-se com a guanyador entre les 30 obres presentades en l’edició d’enguany del premi organitzat per la Mancomunitat de la Vall d’Albaida i que serà publicat en 2016 en la col·leció ‘L’Eclèctica’ d’Edicions Bromera.
El veredicte del jurat s’ha anunciat la nit d’aquest divendres 26 de juny, en l’acte celebrat al parc Enric Valor de Bèlgida, davant d’unes 300 persones representatives del teixit social, empresarial i polític de la Vall d’Albaida i de les comarques del voltant. El jurat, format per Juan Antonio Puchades, Lucía Arenas, Salvador Bataller, Maria Josep Micó i Conxa Rovira ha destacat que “es tracta d’una obra molt completa que, a més de reflectir una visió delirant d’una València imaginària, té tots els elements d’una bona novel·la eròtica, però tractats d’una manera molt original en la seua descripció”.
El protagonista, un home casat d’uns quaranta anys, torna un divendres de matí a casa intempestivament i descobreix que la seua dona l’enganya amb un dels seus millors amics. Tot i haver tingut el pressentiment que la seua dona li feia el salt durant el darrer any i mig, la constatació de la infidelitat és un fort sotrac per a ell. En venjança, decideix anar-se’n el cap de setmana a la capital del Túria, però ni València és Sodoma i Gomorra, ni el cap de setmana viurà la mena d’aventures que ell s’imagina. La disbauxa esdevé un desvari i la novel·la eròtica una novel·la negra. Tot i així, en ‘Deliri’, res no és el que sembla.
Josep Penadés Albert (1967, Albaida) és professor de biologia i geologia a l’IES José Segrelles d’Albaida. La crisi dels quaranta anys li encomanà la dèria d’escriure amb intencions literàries. Ha publicat uns quants relats curts durant els darrers anys a la revista literària ‘La lluna en un cove’. L’any 2012 publicà ‘La llibertat en flames’, una novel·la de rerefons ecologista, en l’editorial El Toll. Ha quedat dos anys finalista del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Actualment continua escrivint amb intencions literàries un mínim de tres o quatre hores diàries i es considera una jove promesa de 48 anys.
el meu bloc personal, tossuderia de la meua dóna
dilluns, 29 de juny del 2015
Josep Penadés guanya amb "Deliri", la XXI edició de novel.la eròtica de la vall d´Albaida.
http://comarcalia.info/deliri-de-lalbaidi-josep-penades-guanya-el-21e-premi-de-literatura-erotica-la-vall-dalbaida/
Deliri’, una història de revenja i alhora de recerca de la felicitat perduda, ha sigut l’obra guanyadora del 21é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida que es torna a quedar a casa, ja que l’autor és l’albaidí Josep Penadés. D’esta forma Penadés obté el premi de 4.000 euros alçant-se com a guanyador entre les 30 obres presentades en l’edició d’enguany del premi organitzat per la Mancomunitat de la Vall d’Albaida i que serà publicat en 2016 en la col·leció ‘L’Eclèctica’ d’Edicions Bromera.
El veredicte del jurat s’ha anunciat la nit d’aquest divendres 26 de juny, en l’acte celebrat al parc Enric Valor de Bèlgida, davant d’unes 300 persones representatives del teixit social, empresarial i polític de la Vall d’Albaida i de les comarques del voltant. El jurat, format per Juan Antonio Puchades, Lucía Arenas, Salvador Bataller, Maria Josep Micó i Conxa Rovira ha destacat que “es tracta d’una obra molt completa que, a més de reflectir una visió delirant d’una València imaginària, té tots els elements d’una bona novel·la eròtica, però tractats d’una manera molt original en la seua descripció”.
El protagonista, un home casat d’uns quaranta anys, torna un divendres de matí a casa intempestivament i descobreix que la seua dona l’enganya amb un dels seus millors amics. Tot i haver tingut el pressentiment que la seua dona li feia el salt durant el darrer any i mig, la constatació de la infidelitat és un fort sotrac per a ell. En venjança, decideix anar-se’n el cap de setmana a la capital del Túria, però ni València és Sodoma i Gomorra, ni el cap de setmana viurà la mena d’aventures que ell s’imagina. La disbauxa esdevé un desvari i la novel·la eròtica una novel·la negra. Tot i així, en ‘Deliri’, res no és el que sembla.
Josep Penadés Albert (1967, Albaida) és professor de biologia i geologia a l’IES José Segrelles d’Albaida. La crisi dels quaranta anys li encomanà la dèria d’escriure amb intencions literàries. Ha publicat uns quants relats curts durant els darrers anys a la revista literària ‘La lluna en un cove’. L’any 2012 publicà ‘La llibertat en flames’, una novel·la de rerefons ecologista, en l’editorial El Toll. Ha quedat dos anys finalista del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Actualment continua escrivint amb intencions literàries un mínim de tres o quatre hores diàries i es considera una jove promesa de 48 anys.
Deliri’, una història de revenja i alhora de recerca de la felicitat perduda, ha sigut l’obra guanyadora del 21é Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida que es torna a quedar a casa, ja que l’autor és l’albaidí Josep Penadés. D’esta forma Penadés obté el premi de 4.000 euros alçant-se com a guanyador entre les 30 obres presentades en l’edició d’enguany del premi organitzat per la Mancomunitat de la Vall d’Albaida i que serà publicat en 2016 en la col·leció ‘L’Eclèctica’ d’Edicions Bromera.
El veredicte del jurat s’ha anunciat la nit d’aquest divendres 26 de juny, en l’acte celebrat al parc Enric Valor de Bèlgida, davant d’unes 300 persones representatives del teixit social, empresarial i polític de la Vall d’Albaida i de les comarques del voltant. El jurat, format per Juan Antonio Puchades, Lucía Arenas, Salvador Bataller, Maria Josep Micó i Conxa Rovira ha destacat que “es tracta d’una obra molt completa que, a més de reflectir una visió delirant d’una València imaginària, té tots els elements d’una bona novel·la eròtica, però tractats d’una manera molt original en la seua descripció”.
El protagonista, un home casat d’uns quaranta anys, torna un divendres de matí a casa intempestivament i descobreix que la seua dona l’enganya amb un dels seus millors amics. Tot i haver tingut el pressentiment que la seua dona li feia el salt durant el darrer any i mig, la constatació de la infidelitat és un fort sotrac per a ell. En venjança, decideix anar-se’n el cap de setmana a la capital del Túria, però ni València és Sodoma i Gomorra, ni el cap de setmana viurà la mena d’aventures que ell s’imagina. La disbauxa esdevé un desvari i la novel·la eròtica una novel·la negra. Tot i així, en ‘Deliri’, res no és el que sembla.
Josep Penadés Albert (1967, Albaida) és professor de biologia i geologia a l’IES José Segrelles d’Albaida. La crisi dels quaranta anys li encomanà la dèria d’escriure amb intencions literàries. Ha publicat uns quants relats curts durant els darrers anys a la revista literària ‘La lluna en un cove’. L’any 2012 publicà ‘La llibertat en flames’, una novel·la de rerefons ecologista, en l’editorial El Toll. Ha quedat dos anys finalista del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida. Actualment continua escrivint amb intencions literàries un mínim de tres o quatre hores diàries i es considera una jove promesa de 48 anys.
Guanyador del XXI premi de literatura eròtica de la vall d´Albaida
"Deliri", guanya per unanimitat la XXI edició dels premis de literatura eròtica de la vall
d´Albaida.
diumenge, 3 de febrer del 2013
Josep Penadés: VIDEO DE LA PRESENTACIÓ DE LA LLIBERTAT EN FLAMES A ONTINYENT
Josep Penadés: VIDEO DE LA PRESENTACIÓ DE LA LLIBERTAT EN FLAMES A ONTINYENThttp://www.youtube.com/watch?v=4GWnt4JJU1U
diumenge, 4 de novembre del 2012
PRESENTACIÓ DE "LA LLIBERTAT EN FLAMES A ALBAIDA"
La Presentació fou un gran èxit de públic. La sala estava plena de gom a gom. Els meus familiars i amics no em van fallar. Fou un dia inoblidable per A mi, perquè s´havia acomplert el meu somni: publicar una novel.la i presentar-la al meu poble. A més a més, em vaig sentir molt acompanyat en la taula: Maria Josep, la presidenta de l´Ieva, el meu benvolgut nebot Vicent, l´il.lustrador, Lluís miquel, el meu editor, i el meu estimat amic i poeta Càndid Sempere. Moltes gràcies a tots per la vostra assistència i el calor dels vostres aplaudiments. Us espere en una propera presentació, siga una nova aventura de Lynx l´Aventurer, siga una novel.la d´humor o eròtica. Una forta abraçada a tots i a totes
dilluns, 29 d’octubre del 2012
diumenge, 21 d’octubre del 2012
.jpg)
dilluns, 1 d’octubre del 2012
divendres, 6 de gener del 2012
Publique FI, en el número 35 de LA LLUNA EN UN COVE
El Josep Penadés Albert a través de la Lluna En Un Cove
En el número 35 de la revista literària "La lluna en un cove" publique un relat de terror: "Fi". Espere que us agrade. Està basat en un succés que em va ocórrer l'any passat.Per tant, tot no és ficció. Tanmateix, no us espanteu, encara sóc ...viu, doncs estic escrivint aquest comentari. És la quarta publicació que faig en aquesta revista i espere que no siga l'última. Els seguidors de "La lluna en un cove" saben que els relats que hi conté cada vegada són més bons. Sempre en trobes algun que et deixa bocabadat. Espere que el meu siga un d'aquests. Bona lectura, llunàmbuls!
relatslallunaenuncove.blogspot.com..
En el número 35 de la revista literària "La lluna en un cove" publique un relat de terror: "Fi". Espere que us agrade. Està basat en un succés que em va ocórrer l'any passat.Per tant, tot no és ficció. Tanmateix, no us espanteu, encara sóc ...viu, doncs estic escrivint aquest comentari. És la quarta publicació que faig en aquesta revista i espere que no siga l'última. Els seguidors de "La lluna en un cove" saben que els relats que hi conté cada vegada són més bons. Sempre en trobes algun que et deixa bocabadat. Espere que el meu siga un d'aquests. Bona lectura, llunàmbuls!dimarts, 18 d’octubre del 2011
PARLAR MATERN
PARLAR MATERN
L’home apòcrif jeu de sobines damunt d’un sofà. Prem una cigarreta amb els llavis. No l’ha encesa. L’home no fuma, ni tampoc no ha fumat mai, però des de fa un any té unes ganes boges de fumar, com si fóra un fumador empedreït a qui el metge li ho ha prohibit. L’home dóna ullades al seu voltant. Tot li fa estrany: els mobles, els quadres de les parets, les prestatgeries, les fotografies i els llibres dels prestatges. Com si no coneguera la casa, com si no fóra sa casa. Sembla un home poruc. S’espanta de seguida. Ha fet un bot en sentir la riuada produïda pel buidament d’un dipòsit d’un pis superior. Algú ha tirat de la cadena d’un wàter. Fa un any que viu espaordit, en un estat d’alarma perpètua. La culpa és de la feina i de la nova reglamentació. No s’hi fa. Són les set del matí. No li’n queda gaire, de temps. Decideix alçar-se i agafar el bou per les banyes. Amb les mans tremoloses obri la cartera i trau un llibre. El diposita damunt de la taula del menjador, l’obri i busca el capítol cinc. Dóna una ullada als diferents apartats que inclou el capítol. S’hi fa un esquema mental. Després es dirigeix vers l’espill que penja de la paret d’enfront. Es mira i no es reconeix. Sí, semblen les seues faccions, però els trets ara no semblen autèntics. El seu posat és fingit. Com si haguera tingut lloc una transmutació o com si una altra persona haguera envaït el seu cos. Aparta l’esguard dels ulls de l’home de l’espill, perquè li fan por. Aleshores, s’hi decideix. Recita a sota veu els continguts dels diferents apartats, perquè no vol despertar els xiquets ni la dona. Vol anar-se’n abans que s’alcen. Perquè també li’n fan, de paüra. Perquè ells també el miren com si no el conegueren de res, malgrat ser els éssers més pròxims que té.
L’home apòcrif camina vers l’edifici on treballa. Per millor dir-ho, arrossega els peus, albirant l’edifici, que encara es veu menut, però que, a poc a poc, va fent-se gran. L’edifici sembla el Titànic. Ell se sent un dels futurs nàufrags. No té gaires ganes d’arribar-hi, però ha d’anar-hi, perquè ha de mantenir la seua família i pagar les mensualitats de la hipoteca del pis, que és alhora seu i del banc. S’hi apropa amb l’angoixa diària arrapada en la gola. La gentada forma grups enfront de la porta d’entrada. Fumen i riuen. Alguns s’empenten i es bescollegen. Altres es bescanvien fluids corporals en unir llavis i llengües. L’home saluda respectuosament als que coneix. Alguns no li tornen la salutació. Això no l’afecta. Hi està acostumat. L’home passa capcot entre els grups més nombrosos. Té por que li diguen alguna ximpleria o, molt pitjor, que li aboquen paraules malsonants. La majoria són força malparlats. Els llavis de l’home han dibuixat un somriure esperançador en veure una companya. La saluda afectuosament i se li arrima. Pensa que li servirà d’escut. Tothom coneix la feresa de la dona. Tots dos pugen les escales i entren en l’edifici.
L’home apòcrif mira la multitud des de darrere de la taula. N’hi ha quaranta, de joves atapeïts. L’espai és exigu per a tanta jovenalla. L’home està força nerviós. Roman capbaix esperant que minve el guirigall. Finalment, el joves se n’adonen. Apaivaguen la cridòria. Senten pena de l’home, qui sembla molt abatut. Callen i resten observant-lo. L’home desfà el nus de la gola i comença la classe amb un to engolat:
“Buenos días, chicos. Abrid el libro por el capítulo cinco. Hoy empezamos el tema de los cinco reinos. Hoy hablaremos de las bacterias. Seres microscópicos que son nuestros ancestros. Hace unos dos mil millones de años eran los únicos pobladores de este planeta. La célula eucariota, la célula que forma nuestro cuerpo, todavía no había aparecido. Somos descendientes de estos seres, que aún perviven, que nos causan enfermedades, que reciclan la materia muerta”
Una xica rossa, de rostre despert i ulls vius, enlaira un braç, esperant que l’home apòcrif li done permís per a parlar. L’home la mira i diu en veu alta el seu nom. La jove li pregunta: “Però profe, els nostres avantpassats no són els ximpanzés?”. L’home la mira amb condescendència i li demana que parle en castellà. La jove li respon força enutjada: “Profe que som d’Albaida”. L’home la mira sense veure-la, amb la mirada fixa enlloc, amb una pena molt pregona.
“Ya lo sé, Remei, pero tengo que dar la clase en castellano. Son las normas. Los chimpancés actuales no son nuestros ancestros. Son nuestros primos hermanos. Las dos líneas evolutivas tienen un origen común, pero se separaron hace más de seis millones de años. Hace dos mil millones de años solo existían bacterias. Por lo tanto, son nuestro reflejo en el río de la vida”
Els joves deixen parlar l’home apòcrif, perquè no els importa gaire allò que diu i perquè la majoria encara estan mig endormiscats. Cap jove tornarà a interrompre’l, perquè tots han desconnectat els seus circuits neuronals, si fa no fa, als deu minuts de començar la classe. Alguns, fins i tot, han tret el llibre de castellà i estudien d’amagatotis. Després tenen examen. La musiqueta avisa que la classe ha finit. L’home arrossega els peus i l’ànim pel passadís. És molt llarg i ell se sent molt dèbil. Tots els alumnes han eixit de les classes, malgrat estar-hi prohibit. La riuada de petits éssers humans li dificulta l’arrossegament reptilià. A empentes i rodolons aconsegueix arribar prop de l’extrem superior de l’escala. L’home hi és al segon pis i la sala de professors, el búnquer on vol amagar-se, hi és al primer pis. Marcel, el professor de valencià, ix d’una classe.
―Quina cara que fas! No has dormit?
―És que no m’hi faig, Marcel. Tota la vida fent les classes en valencià i ara... Em sent com si fóra un altre qui parlara. No m’hi reconec. No podré suportar-ho gaire temps. Embogiré.
―Ets un exagerat. T’has apuntat a la teràpia?
―Quina teràpia?
―L’administració ens ha ofert un curset d’assimilació, impartit per un psicòleg argentí. Per un costat retallen i per altre dilapiden. Aquests paios no tenen mesura.
―Ja me n’assabentaré. I tu com ho portes?
―Home, jo sóc profe de valencià. A mi no m’hi cal.
―No et confies, Marcel. Potser algun dia t’obliguen a fer la classe de valencià en castellà o, fins i tot, en anglès.
Marcel no li contestà. Només el mira i es posa a riure. Es parteix de riure mentre camina vers l’escala. L’home apòcrif l’observa perplex. A ell no li sembla una cosa tan desraonada. Pensa que són capaços d’això i d’altres disbarats força pitjors. Marcel ha arribat a l’escala, ha trascamat malament i s’ha agafat del passamà per evitar rodolar escales avall. Se li ha aturat en sec la rialla. Es gira i mira l’home que el mira. Li ha mudat la cara. Ara la fa espaordida. El pronòstic de l’home apòcrif l’ha espantat. Les cames li fan figa. Baixa les escales com si davallara un enorme precipici, aferrant-se al passamà com un suïcida penedit deu agafar-se a la barana del balcó de l’últim pis d’un gratacel. L’home apòcrif el segueix a curta distància. Està a l’aguait per si de cas l’ha de sostenir. No hi cal. Marcel continua baixant cap a la planta baixa. L’home apòcrif camina vers la sala de professors. En la porta d’entrada es troba a Irma, una companya del seu departament.
―Fas cara estirada. No et trobes bé? Què tens?
―Fer les classes en castellà em fotrà la salut. M’escurçarà la vida.
―T’hi faràs. El temps ho cura tot. Saps que, fins i tot, el meu veí s’ha passat al castellà?
―Qui? L’Olivares? No pot ser.
―T’ho promet. El divendres presenta la seua darrera novel•la. Mira la invitació que m’ha donat.
L’home apòcrif llegeix el títol de la novel•la: “Condenados tiempos”.
―De què va?
―No ho sap ningú. Ell diu que és una novel•la eròtica. L’ha volguda presentar al premi de novel•la eròtica de la Vall d’Albaida, però no li l’han acceptada. Diuen que sembla un melodrama filosòfic. El protagonista es passa tota la novel•la plorant com una magdalena. Ell diu que ha escrit la segona part de “Pell de pruna”.
―Aleshores, el protagonista és un professor de Biologia. Com jo.
―És clar, però tu no t’hi veges reflectit. Sobreposat, home. Saps que als profes de les comarques centrals ens han ofert un curset, unes sessions de teràpia en grup encaminades a modificar trastorns del comportament?
―Ja ho sé. M’ho ha dit Marcel. M’apuntaré. Potser m’ajude a superar-ho. A la família la tinc amb l’ai al cor. Jo mateix no em reconec. De vegades els parle en castellà sense adonar-me’n. Els meus fills em miren com si fóra un ésser d’altre planeta. Com si no em conegueren de res.
―Anima’t, xicot. Aquesta malanança no pot durar tota la vida. Tu sempre has sabut separar la teua vida professional de la familiar.
―És cert, Irma, però compel•lir-nos a explicar les lliçons en castellà és ignominiós. Em fa vergonya i m’enrojole aviat. M’han posat el malnom de pebrot.
―El que s’ha fet es pot desfer. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
L’home apòcrif pensa que la companya és una il•lusa, que només viu d’esperances. Pensa que no hi ha marxa enrere, que no n’hi ha gaires, d’esperances. Pensa que l’administració l’ha condemnat a mort, encara que li pague sessions d’electroxoc amb un especialista argentí en electroteràpia (o en electrocució). Amb aquests darrers pensaments entra en la sala de professors, es dirigeix al lloc de costum, s’asseu i trau un munt d’exàmens per corregir. Les preguntes de l’examen estan escrites en castellà, però veu que més de la meitat dels alumnes han escrit les respostes en valencià. Sobtadament, arranca a plorar. De felicitat. Pensa, mentre els companys l’envolten i li donen copets a l’esquena per animar-lo, que tot no està perdut, que els adolescents de la Vall d’Albaida són collonuts, que s’aferren a la seua llengua materna com un infant de mamella ho fa als mugrons dels pits de sa mare. Para de plorar i somriu amablement els companys, els quals tornen als seus quefers, encara que continuen mirant-lo de cua d’ull. L’home apòcrif pensa que els companys deuen creure que està com un llum, però estan equivocats. Hui, precisament, l’home ha vist una llumeneta. És petita, feble i llunyana, però esperançadora. Se n’ha adonat. No passaran. Ja fa un any que explica les lliçons en castellà i redacta els exàmens en castellà, però els alumnes continuen contestant en valencià. L’home s’alça, puja damunt la taula i, enlairant el puny dret, crida a plens pulmons: Visca la mare que us ha parit! Els companys el miren atemorits, però ningú no diu res. Tan sols observen com el professor de religió fa tres vegades el senyal de la creu amb el dit polze de la mà dreta, mentre recita: “Pel senyal de la santa creu...”
L’home apòcrif és qui signa aquest relat premonitori.
Albaida, dos de juliol de dos mil quinze.
Josep Penadés Albert (Docent)
PUBLICAT EN EL PROGRAMA DE FESTES DE LA CIUTAT D´ALBAIDA 2011
Afegitó que no eixirà en el programa de festes, perquè l’he escrit després de lliurar el relat als festers:
Casimir, altre profe de valencià, entra en la sala de professors quan el beat ha acabat de persignar-se. Mira perplex l’home apòcrif, qui, palplantat damunt la taula, també el mira. Casimir dóna una ullada al seu voltant: els companys i les companyes resten capcots, muts i atemorits, fent com si treballaren. Aleshores, s’apropa a la taula de l’home apòcrif, li somriu i puja. Casimir és un bonàs. Abraça el seu amic, li fa un bes al front i, mirant-lo fixament als ulls, li diu: Ets collonut, Pep! Casimir no sap què diantres fa el seu amic damunt la taula, però tant se li’n dóna. Casimir és especial: un solidari sense escrúpols, un mercenari de les causes perdudes, un professional de l’amor al proïsme. Sense saber ben bé per què, diposita el braç esquerre damunt dels muscles de l’home apòcrif i es posa a cantar la Marsellesa; en francès, entonant força bé. L’home apòcrif també es posa a cantar. Canta i plora alhora, feliç i il•lusionat. Casimir, sense deixar de cantar, es trau un mocador i li neteja el nas de mocs. Els companys i les companyes, estirats per la cançó, van apropant-se a la taula. Quan hi arriba l’equip directiu en ple, la taula és plena de gom a gom de partidaris de la revolució.
L’home apòcrif jeu de sobines damunt d’un sofà. Prem una cigarreta amb els llavis. No l’ha encesa. L’home no fuma, ni tampoc no ha fumat mai, però des de fa un any té unes ganes boges de fumar, com si fóra un fumador empedreït a qui el metge li ho ha prohibit. L’home dóna ullades al seu voltant. Tot li fa estrany: els mobles, els quadres de les parets, les prestatgeries, les fotografies i els llibres dels prestatges. Com si no coneguera la casa, com si no fóra sa casa. Sembla un home poruc. S’espanta de seguida. Ha fet un bot en sentir la riuada produïda pel buidament d’un dipòsit d’un pis superior. Algú ha tirat de la cadena d’un wàter. Fa un any que viu espaordit, en un estat d’alarma perpètua. La culpa és de la feina i de la nova reglamentació. No s’hi fa. Són les set del matí. No li’n queda gaire, de temps. Decideix alçar-se i agafar el bou per les banyes. Amb les mans tremoloses obri la cartera i trau un llibre. El diposita damunt de la taula del menjador, l’obri i busca el capítol cinc. Dóna una ullada als diferents apartats que inclou el capítol. S’hi fa un esquema mental. Després es dirigeix vers l’espill que penja de la paret d’enfront. Es mira i no es reconeix. Sí, semblen les seues faccions, però els trets ara no semblen autèntics. El seu posat és fingit. Com si haguera tingut lloc una transmutació o com si una altra persona haguera envaït el seu cos. Aparta l’esguard dels ulls de l’home de l’espill, perquè li fan por. Aleshores, s’hi decideix. Recita a sota veu els continguts dels diferents apartats, perquè no vol despertar els xiquets ni la dona. Vol anar-se’n abans que s’alcen. Perquè també li’n fan, de paüra. Perquè ells també el miren com si no el conegueren de res, malgrat ser els éssers més pròxims que té.
L’home apòcrif camina vers l’edifici on treballa. Per millor dir-ho, arrossega els peus, albirant l’edifici, que encara es veu menut, però que, a poc a poc, va fent-se gran. L’edifici sembla el Titànic. Ell se sent un dels futurs nàufrags. No té gaires ganes d’arribar-hi, però ha d’anar-hi, perquè ha de mantenir la seua família i pagar les mensualitats de la hipoteca del pis, que és alhora seu i del banc. S’hi apropa amb l’angoixa diària arrapada en la gola. La gentada forma grups enfront de la porta d’entrada. Fumen i riuen. Alguns s’empenten i es bescollegen. Altres es bescanvien fluids corporals en unir llavis i llengües. L’home saluda respectuosament als que coneix. Alguns no li tornen la salutació. Això no l’afecta. Hi està acostumat. L’home passa capcot entre els grups més nombrosos. Té por que li diguen alguna ximpleria o, molt pitjor, que li aboquen paraules malsonants. La majoria són força malparlats. Els llavis de l’home han dibuixat un somriure esperançador en veure una companya. La saluda afectuosament i se li arrima. Pensa que li servirà d’escut. Tothom coneix la feresa de la dona. Tots dos pugen les escales i entren en l’edifici.
L’home apòcrif mira la multitud des de darrere de la taula. N’hi ha quaranta, de joves atapeïts. L’espai és exigu per a tanta jovenalla. L’home està força nerviós. Roman capbaix esperant que minve el guirigall. Finalment, el joves se n’adonen. Apaivaguen la cridòria. Senten pena de l’home, qui sembla molt abatut. Callen i resten observant-lo. L’home desfà el nus de la gola i comença la classe amb un to engolat:
“Buenos días, chicos. Abrid el libro por el capítulo cinco. Hoy empezamos el tema de los cinco reinos. Hoy hablaremos de las bacterias. Seres microscópicos que son nuestros ancestros. Hace unos dos mil millones de años eran los únicos pobladores de este planeta. La célula eucariota, la célula que forma nuestro cuerpo, todavía no había aparecido. Somos descendientes de estos seres, que aún perviven, que nos causan enfermedades, que reciclan la materia muerta”
Una xica rossa, de rostre despert i ulls vius, enlaira un braç, esperant que l’home apòcrif li done permís per a parlar. L’home la mira i diu en veu alta el seu nom. La jove li pregunta: “Però profe, els nostres avantpassats no són els ximpanzés?”. L’home la mira amb condescendència i li demana que parle en castellà. La jove li respon força enutjada: “Profe que som d’Albaida”. L’home la mira sense veure-la, amb la mirada fixa enlloc, amb una pena molt pregona.
“Ya lo sé, Remei, pero tengo que dar la clase en castellano. Son las normas. Los chimpancés actuales no son nuestros ancestros. Son nuestros primos hermanos. Las dos líneas evolutivas tienen un origen común, pero se separaron hace más de seis millones de años. Hace dos mil millones de años solo existían bacterias. Por lo tanto, son nuestro reflejo en el río de la vida”
Els joves deixen parlar l’home apòcrif, perquè no els importa gaire allò que diu i perquè la majoria encara estan mig endormiscats. Cap jove tornarà a interrompre’l, perquè tots han desconnectat els seus circuits neuronals, si fa no fa, als deu minuts de començar la classe. Alguns, fins i tot, han tret el llibre de castellà i estudien d’amagatotis. Després tenen examen. La musiqueta avisa que la classe ha finit. L’home arrossega els peus i l’ànim pel passadís. És molt llarg i ell se sent molt dèbil. Tots els alumnes han eixit de les classes, malgrat estar-hi prohibit. La riuada de petits éssers humans li dificulta l’arrossegament reptilià. A empentes i rodolons aconsegueix arribar prop de l’extrem superior de l’escala. L’home hi és al segon pis i la sala de professors, el búnquer on vol amagar-se, hi és al primer pis. Marcel, el professor de valencià, ix d’una classe.
―Quina cara que fas! No has dormit?
―És que no m’hi faig, Marcel. Tota la vida fent les classes en valencià i ara... Em sent com si fóra un altre qui parlara. No m’hi reconec. No podré suportar-ho gaire temps. Embogiré.
―Ets un exagerat. T’has apuntat a la teràpia?
―Quina teràpia?
―L’administració ens ha ofert un curset d’assimilació, impartit per un psicòleg argentí. Per un costat retallen i per altre dilapiden. Aquests paios no tenen mesura.
―Ja me n’assabentaré. I tu com ho portes?
―Home, jo sóc profe de valencià. A mi no m’hi cal.
―No et confies, Marcel. Potser algun dia t’obliguen a fer la classe de valencià en castellà o, fins i tot, en anglès.
Marcel no li contestà. Només el mira i es posa a riure. Es parteix de riure mentre camina vers l’escala. L’home apòcrif l’observa perplex. A ell no li sembla una cosa tan desraonada. Pensa que són capaços d’això i d’altres disbarats força pitjors. Marcel ha arribat a l’escala, ha trascamat malament i s’ha agafat del passamà per evitar rodolar escales avall. Se li ha aturat en sec la rialla. Es gira i mira l’home que el mira. Li ha mudat la cara. Ara la fa espaordida. El pronòstic de l’home apòcrif l’ha espantat. Les cames li fan figa. Baixa les escales com si davallara un enorme precipici, aferrant-se al passamà com un suïcida penedit deu agafar-se a la barana del balcó de l’últim pis d’un gratacel. L’home apòcrif el segueix a curta distància. Està a l’aguait per si de cas l’ha de sostenir. No hi cal. Marcel continua baixant cap a la planta baixa. L’home apòcrif camina vers la sala de professors. En la porta d’entrada es troba a Irma, una companya del seu departament.
―Fas cara estirada. No et trobes bé? Què tens?
―Fer les classes en castellà em fotrà la salut. M’escurçarà la vida.
―T’hi faràs. El temps ho cura tot. Saps que, fins i tot, el meu veí s’ha passat al castellà?
―Qui? L’Olivares? No pot ser.
―T’ho promet. El divendres presenta la seua darrera novel•la. Mira la invitació que m’ha donat.
L’home apòcrif llegeix el títol de la novel•la: “Condenados tiempos”.
―De què va?
―No ho sap ningú. Ell diu que és una novel•la eròtica. L’ha volguda presentar al premi de novel•la eròtica de la Vall d’Albaida, però no li l’han acceptada. Diuen que sembla un melodrama filosòfic. El protagonista es passa tota la novel•la plorant com una magdalena. Ell diu que ha escrit la segona part de “Pell de pruna”.
―Aleshores, el protagonista és un professor de Biologia. Com jo.
―És clar, però tu no t’hi veges reflectit. Sobreposat, home. Saps que als profes de les comarques centrals ens han ofert un curset, unes sessions de teràpia en grup encaminades a modificar trastorns del comportament?
―Ja ho sé. M’ho ha dit Marcel. M’apuntaré. Potser m’ajude a superar-ho. A la família la tinc amb l’ai al cor. Jo mateix no em reconec. De vegades els parle en castellà sense adonar-me’n. Els meus fills em miren com si fóra un ésser d’altre planeta. Com si no em conegueren de res.
―Anima’t, xicot. Aquesta malanança no pot durar tota la vida. Tu sempre has sabut separar la teua vida professional de la familiar.
―És cert, Irma, però compel•lir-nos a explicar les lliçons en castellà és ignominiós. Em fa vergonya i m’enrojole aviat. M’han posat el malnom de pebrot.
―El que s’ha fet es pot desfer. Mentre hi ha vida, hi ha esperança.
L’home apòcrif pensa que la companya és una il•lusa, que només viu d’esperances. Pensa que no hi ha marxa enrere, que no n’hi ha gaires, d’esperances. Pensa que l’administració l’ha condemnat a mort, encara que li pague sessions d’electroxoc amb un especialista argentí en electroteràpia (o en electrocució). Amb aquests darrers pensaments entra en la sala de professors, es dirigeix al lloc de costum, s’asseu i trau un munt d’exàmens per corregir. Les preguntes de l’examen estan escrites en castellà, però veu que més de la meitat dels alumnes han escrit les respostes en valencià. Sobtadament, arranca a plorar. De felicitat. Pensa, mentre els companys l’envolten i li donen copets a l’esquena per animar-lo, que tot no està perdut, que els adolescents de la Vall d’Albaida són collonuts, que s’aferren a la seua llengua materna com un infant de mamella ho fa als mugrons dels pits de sa mare. Para de plorar i somriu amablement els companys, els quals tornen als seus quefers, encara que continuen mirant-lo de cua d’ull. L’home apòcrif pensa que els companys deuen creure que està com un llum, però estan equivocats. Hui, precisament, l’home ha vist una llumeneta. És petita, feble i llunyana, però esperançadora. Se n’ha adonat. No passaran. Ja fa un any que explica les lliçons en castellà i redacta els exàmens en castellà, però els alumnes continuen contestant en valencià. L’home s’alça, puja damunt la taula i, enlairant el puny dret, crida a plens pulmons: Visca la mare que us ha parit! Els companys el miren atemorits, però ningú no diu res. Tan sols observen com el professor de religió fa tres vegades el senyal de la creu amb el dit polze de la mà dreta, mentre recita: “Pel senyal de la santa creu...”
L’home apòcrif és qui signa aquest relat premonitori.
Albaida, dos de juliol de dos mil quinze.
Josep Penadés Albert (Docent)
PUBLICAT EN EL PROGRAMA DE FESTES DE LA CIUTAT D´ALBAIDA 2011
Afegitó que no eixirà en el programa de festes, perquè l’he escrit després de lliurar el relat als festers:
Casimir, altre profe de valencià, entra en la sala de professors quan el beat ha acabat de persignar-se. Mira perplex l’home apòcrif, qui, palplantat damunt la taula, també el mira. Casimir dóna una ullada al seu voltant: els companys i les companyes resten capcots, muts i atemorits, fent com si treballaren. Aleshores, s’apropa a la taula de l’home apòcrif, li somriu i puja. Casimir és un bonàs. Abraça el seu amic, li fa un bes al front i, mirant-lo fixament als ulls, li diu: Ets collonut, Pep! Casimir no sap què diantres fa el seu amic damunt la taula, però tant se li’n dóna. Casimir és especial: un solidari sense escrúpols, un mercenari de les causes perdudes, un professional de l’amor al proïsme. Sense saber ben bé per què, diposita el braç esquerre damunt dels muscles de l’home apòcrif i es posa a cantar la Marsellesa; en francès, entonant força bé. L’home apòcrif també es posa a cantar. Canta i plora alhora, feliç i il•lusionat. Casimir, sense deixar de cantar, es trau un mocador i li neteja el nas de mocs. Els companys i les companyes, estirats per la cançó, van apropant-se a la taula. Quan hi arriba l’equip directiu en ple, la taula és plena de gom a gom de partidaris de la revolució.
divendres, 6 de maig del 2011
CARTA ALS JOVES
Estimat amic, estimada amiga:
El pròxim 22 de maig podràs votar per primera vegada en unes eleccions municipals i autonòmiques. És el dret per excel•lència de la democràcia: elegir els teus representants, els teus futurs governants. Però també és un obligació moral, com a ciutadà i ciutadana responsable. Volem que hi participes, que et mobilitzes. Volem il•lusionar-te. Volem que tornes a perseguir utopies, a creure en elles. Sabem que són inassolibles d’una manera pura, però la seua recerca no ho és. El mateix camí és la meta i volem que ens ajudes a construir-lo. Que tots plegats edifiquem el govern del poble, pel poble i per al poble. Hi és possible; però necessitem la teua espenta per a iniciar el camí. Sense tu, sense tots els joves, no ens podem posar en marxa.
Són molts els entrebancs, els impediments, els obstacles... que la realitat actual ens posa i ens posarà en el futur més immediat: la taxa d’atur (que supera la mitjana de l’Estat), les escasses perspectives de treball i d’un sou digne, el fracàs escolar i la manca de formació, joves ben formats que no poden demostrar la seua vàlua, l’experiència que et demanen i que no et donen la possibilitat d’adquirir, l’absència de centres d’oci en la teua pròpia ciutat, el desencant de la política i, sobretot, dels polítics actuals (ineptes, interessats, autoritaris...). Però això no t’ha de fer caure en la inèrcia de l’immobilisme, al contrari, t’ha de donar forces per voler canviar les coses, per voler participar.
Ets jove, amb els inconvenients i els avantatges que aquesta etapa de la vida et marca. Ets net, pur, no estàs contaminat. Ets enèrgic, fort, amb il•lusió, amb empenta, amb coratge. Ets utòpic, imaginatiu, creatiu, crític, transformador, reaccionari, revolucionari. Ets modern, tecnològic, innovador, productiu, capdavanter. El camí que volem iniciar no el podem fer sense tu, sense els atributs que et caracteritzen. Potser et manca experiència, coneixements, reflexió, equilibri, confiança, recolzament, la saviesa dels anys. Ens necessites i, sobretot, et necessitem. Sense la teua participació no hi ha res a fer. Tu ets el capital humà que pot fer possible el canvi, l’element principal que pot millorar la qualitat de vida de la nostra ciutat.
Tots plegats serem capaços d’assolir un equilibri respectuós entre cultura, història, tradició, modernitat i competitivitat. La vigoria de la teua joventut i l’experiència de la nostra adultesa seran les bases sobre les quals s’assentarà el nou canvi, el nou camí que, si tu vols, tots junts iniciarem. Tu ets el futur d’aquesta ciutat. No et gires d’esquena. Perds tu i perdem tots.
No et fem cap promesa, llevat de les nostres ganes de fer-ho bé i de comptar amb tu. Els propers anys seran durs; però ni el victimisme, ni el pessimisme, ni el derrotisme són els camins per aconseguir superar l’estat actual de la nostra ciutat, de la nostra comarca, del nostre país.
Volem un nou model productiu i de creixement, que siga sostenible a llarg termini des d’una triple perspectiva: econòmica, social i mediambiental. Per a nosaltres és una prioritat el coneixement, la formació del recursos humans, la innovació i la millora contínua. Són la clau per a aconseguir aquest repte. I tu, tots els joves, sou la clau mestra per a tirar-ho endavant, l’estímul indispensable per a aconseguir aquest desafiament que ens hem proposat. Albaida ens necessita a tots, però sobretot a tu, a la teua joventut.
PERQUÈ JUNTS PODEM CANVIAR LES COSES, PODEM RECUPERAR ALBAIDA!
divendres, 22 d’abril del 2011
22 D´ABRIL DIA MUNDIAL DE LA TERRA
Dia Mundial de la Terra
En aquesta data volem reivindicar més que mai una nova cultura de l'aigua
Cada 22 d'abril se celebra a tot el món el Dia Mundial de la Terra. Aquesta data es va instaurar als Estats Units l’any 1970, amb l’objectiu de recordar els problemes que afecten al nostre planeta i subratllar la necessitat de la conservació dels recursos naturals, així com promoure accions que busquin un desenvolupament sostenible.
És un dia important per a recordar i avaluar els problemes ambientals del planeta: la contaminació de l'aire, aigua i sòls, la destrucció d'ecosistemes, els centenars de milers de plantes i espècies animals en perill d’extinció, l'esgotament de recursos no renovables i una nova cultura de l’aigua.
No només hem de recordar que l'aigua és un bé escàs en temps de sequera. La nova cultura de l'aigua passa per un compromís i treball real sobre la base de la conservació dels nostres aqüífers, la gestió sostenible dels recursos hídrics plantant cara al malbaratament; mitjançant l'estalvi, l'ús eficient, la reutilització i la defensa de l'aigua com un bé comunitari i públic, gestionat sobre la base de l'interès general i evitant que se’n faci comerç.
Hem d’insistir en solucions que permetin eliminar els efectes negatius de les activitats humanes. Aquestes solucions inclouen el reciclat, un consum responsable, la fi de la destrucció d'hàbitats fonamentals com els boscos humits i la protecció d'espècies amenaçades.
El Dia Mundial de la Terra és una bona oportunitat per a prendre consciència entorn dels impactes de l’actual model de producció i per a comprometre'ns tots –ciutadans i autoritats- a canviar de rumb. Celebrar el Dia Mundial de la Terra només pot tenir sentit si va acompanyat de mesures concretes que s’han aplicar tots els dies de l'any per a revertir aquest procés de destrucció.
Origen del Dia Mundial de la Terra
El 22 d'abril de 1970 més de 20 milions de nord-americans es van mobilitzar per tal d’augmentar l'escassa consciència sobre la fragilitat del planeta.
L'esdeveniment promogut per les organitzacions socials va ser batejat amb el nom de Dia de la Terra (Earth*Day), i pot considerar-se el naixement del moviment ecologista modern. La pressió social va tenir els seus fruits i el Govern d'EE UU va crear la EPA (Agència de Protecció Ambiental) i va promulgar la “Clean Air Act”.
Dos anys després es va celebrar la primera cimera mundial sobre medi ambient: la Conferència d'Estocolm. L'esperit “d'Estocolm” va servir per a sensibilitzar, encara que insuficientment, als governs i a la societat civil sobre la magnitud dels problemes que afecten al medi ambient que es desenvolupa la nostra existència, però és indubtable que el Pla d'Acció i les recomanacions emanades d'Estocolm no s'han traduït encara en una acció decidida.
L’any 1990 s'organitza de nou el Dia de la Terra, aquest cop a tot el món. La celebració va ser tot un èxit: més de 1000 ONGs organitzaren actes en 140 països i s'estima que van participar de l'ordre de 200 milions de persones. Com a la primera celebració, dos anys després es va celebrar una altra macro cimera mundial. La Conferència de les Nacions Unides sobre Medi ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro de 1992, va despertar grans esperances i fou la major conferència celebrada fins al moment, no només en nombre de participants sinó d'assistència de caps de govern. Però les expectatives no es van satisfer, perdent-se una oportunitat única d'iniciar un canvi de rumb per a construir un món més just, segur, pròsper i sostenible.
dimarts, 1 de març del 2011
PREMI ICTINEU 2011
La LLUNA EN UN COVE, m´ha seleccionat dos relats,"Tríptic de la pèrdua" i "Repòquer d´històries rares", per a participar en el Premi ICTNEU 2011, als millors relats de ficció en català.
dissabte, 22 de gener del 2011
TORNE A PUBLICAR EN LA LLUNA EN UN COVE
Al núm 25 de la Revista Literària de La Vall d´Albaida, LA LLUNA EN UN COVE, publique
TRIPTIC DE LA PÈRDUA. Aquest relat curt, és un dels que més m´agrada.
No es lamente. Vostè no ha tingut la culpa de la desgràcia. Ni jo tampoc. La seua obligació era travessar la porta. I la meua, aconsellar-la, animar-la a que ho fera.
-Els xiquets s`han abocat a la barana. L`han vist caure. Han vist com el seu cos s`aixafava contra el terra. Com es formava un toll de sang al seu voltant. L`hem matat.
-Ja estava mort. No tenia solució. L`accident el va matar.
-No diga estupideses. L`accident ens matà a nosaltres, a mi i als xiquets. A ell l`hem matat nosaltres. Si l`hagué-rem deixat tranquil... Si no l`haguérem visitat totes les nits... No podia suportar les nostres aparicions. La travessada de la porta. Tan sols som espectres. Maleïts espectres.
TRIPTIC DE LA PÈRDUA. Aquest relat curt, és un dels que més m´agrada.
No es lamente. Vostè no ha tingut la culpa de la desgràcia. Ni jo tampoc. La seua obligació era travessar la porta. I la meua, aconsellar-la, animar-la a que ho fera.
-Els xiquets s`han abocat a la barana. L`han vist caure. Han vist com el seu cos s`aixafava contra el terra. Com es formava un toll de sang al seu voltant. L`hem matat.
-Ja estava mort. No tenia solució. L`accident el va matar.
-No diga estupideses. L`accident ens matà a nosaltres, a mi i als xiquets. A ell l`hem matat nosaltres. Si l`hagué-rem deixat tranquil... Si no l`haguérem visitat totes les nits... No podia suportar les nostres aparicions. La travessada de la porta. Tan sols som espectres. Maleïts espectres.
divendres, 10 de desembre del 2010
PARLAMENT DE VARGAS LLOSA AL REBRE EL NOBEL DE LITERATURA
"ELOGIO DE LA LECTURA Y LA FICCIÓN" Una meravella.
http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/201012/07/cultura/20101207elpepucul_1_Pes_PDF.pdf
http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/201012/07/cultura/20101207elpepucul_1_Pes_PDF.pdf
dilluns, 8 de novembre del 2010
La LLuna en un cove núm 22
Torne a publicar relats curts a la lluna en un cove, Repòquer d'històries rares
Vaig comprar el diari i el vaig deixar damunt la taula del menjador. A la nit, quan anava a llegir-lo, havia desaparegut. Tampoc no era res d'extraordinari. No era el primer diari ni seria l'últim que desapareguera misteriosament de ma casa, però aquest tenia una notícia que volia llegir. L'havia fullejat només eixir del quiosc i m'havia cridat l'atenció un titular. Però ara no recordava la frase exacta, ni tampoc estava segur d'haver deixat el diari damunt la taula. La meua dona no sabia res i els meus fills senzillament m'ignoraven: ell jugava a la Wii, i ella navegava per Internet; com si parlares a les pedres.
La resta de la setmana la vaig passar buscant-lo, però d'una manera estranya. El buscava però amb por, com si no volguera trobar-lo, com qui busca una serp. Potser, fins i tot, tenia por de mi mateix, sense saber ben bé per què. Així passà la setmana i arribà el diumenge. Jeia al sofà, sense fer res, tan sols mirant el sostre. Estava sol. I de sobte, vaig pensar: «El diari és sota el sofà». Vaig allargar el braç sense alçar-me. Hi vaig ficar la mà. Allí era el diari. No m'ho podia creure. Vaig mirar la data: era la de dimecres. Vaig passar les fulles fins a trobar la notícia que buscava. El títol era realment estrany
Vaig comprar el diari i el vaig deixar damunt la taula del menjador. A la nit, quan anava a llegir-lo, havia desaparegut. Tampoc no era res d'extraordinari. No era el primer diari ni seria l'últim que desapareguera misteriosament de ma casa, però aquest tenia una notícia que volia llegir. L'havia fullejat només eixir del quiosc i m'havia cridat l'atenció un titular. Però ara no recordava la frase exacta, ni tampoc estava segur d'haver deixat el diari damunt la taula. La meua dona no sabia res i els meus fills senzillament m'ignoraven: ell jugava a la Wii, i ella navegava per Internet; com si parlares a les pedres.
La resta de la setmana la vaig passar buscant-lo, però d'una manera estranya. El buscava però amb por, com si no volguera trobar-lo, com qui busca una serp. Potser, fins i tot, tenia por de mi mateix, sense saber ben bé per què. Així passà la setmana i arribà el diumenge. Jeia al sofà, sense fer res, tan sols mirant el sostre. Estava sol. I de sobte, vaig pensar: «El diari és sota el sofà». Vaig allargar el braç sense alçar-me. Hi vaig ficar la mà. Allí era el diari. No m'ho podia creure. Vaig mirar la data: era la de dimecres. Vaig passar les fulles fins a trobar la notícia que buscava. El títol era realment estrany
dimarts, 3 d’agost del 2010
L´ofici de llegir. Gaspar Hernández
De vegades l'atur crea mentalitats de víctima
Reprodueixo l'entrevista que he mantingut aquesta setmana a Barcelona amb Robin S. Sharma, l'autor del “best-seller” "El monjo que es va vendre el ferrari" (La butxaca), i que ha publicat “El Periódico”.
És una entrevista que ha suscitat molts comentaris, interessants, entre els lectors i els meus amics al Facebook. Des del lector a l'atur que diu indignat que cobrant 400 i escaig euros al mes no pot ni somiar fer el que diu el senyor Sharma, fins a lectors com la Marta, també a l'atur, que comparteixen el que diu aquest advocat nord-americà, professor de Dret, i expert mundial en autolideratge. M'escriu la Marta: "M'ha encantat l'entrevista i comparteixo el que diu. Jo estic a l'atur i em sento afortunada, ja que aquest fet m'està donant l'oportunitat d'aprendre moltes coses. Canvies de valors i realment veus el que té importància".
Hi ha escriptors que llegeixen deu llibres i n'escriuen un, i escriptors que llegeixen un llibre i n'escriuen deu; el segon és el cas de Sharma. Ell és “coach”, i el valor de la seva aposta -expressada amb paraules grandiloqüents- no és, òbviament, literari. El seu treball té molt a veure amb el canvi de paradigma, de mirada. Tal vegada no podem canviar les coses, però sí la mirada damunt les coses.
Gaspar Hernández és periodista.A Catalunya Radio dirigeix i presenta "L´Ofici de viure" de 21,00 a 22,00. Premi Ciutat De Barcelona al millor programa de radio.
"L´Ofici de llegir", és un bloc sobre literatura.
Reprodueixo l'entrevista que he mantingut aquesta setmana a Barcelona amb Robin S. Sharma, l'autor del “best-seller” "El monjo que es va vendre el ferrari" (La butxaca), i que ha publicat “El Periódico”.
És una entrevista que ha suscitat molts comentaris, interessants, entre els lectors i els meus amics al Facebook. Des del lector a l'atur que diu indignat que cobrant 400 i escaig euros al mes no pot ni somiar fer el que diu el senyor Sharma, fins a lectors com la Marta, també a l'atur, que comparteixen el que diu aquest advocat nord-americà, professor de Dret, i expert mundial en autolideratge. M'escriu la Marta: "M'ha encantat l'entrevista i comparteixo el que diu. Jo estic a l'atur i em sento afortunada, ja que aquest fet m'està donant l'oportunitat d'aprendre moltes coses. Canvies de valors i realment veus el que té importància".
Hi ha escriptors que llegeixen deu llibres i n'escriuen un, i escriptors que llegeixen un llibre i n'escriuen deu; el segon és el cas de Sharma. Ell és “coach”, i el valor de la seva aposta -expressada amb paraules grandiloqüents- no és, òbviament, literari. El seu treball té molt a veure amb el canvi de paradigma, de mirada. Tal vegada no podem canviar les coses, però sí la mirada damunt les coses.
Gaspar Hernández és periodista.A Catalunya Radio dirigeix i presenta "L´Ofici de viure" de 21,00 a 22,00. Premi Ciutat De Barcelona al millor programa de radio.
"L´Ofici de llegir", és un bloc sobre literatura.
dimecres, 30 de juny del 2010
LA DIDÀCTICA DE LES CIÈNCIES NATURALS
"La idea que és possible ensenyar sense dificultats resulta d'una representació etèria de l'alumne. La saviesa pedagògica ens hauria de presentar el mal alumne com el més normal de tots: aquell que justifica plenament la funció del professor ja que li hem d'ensenyar tot, començant per la necessitat mateixa d'aprendre! Però no és així. Des de la nit dels temps escolars l'alumne considerat normal és el que oposa menys resistència a l'ensenyament, el que no dubta del nostre saber ni posa a prova la nostra competència, un alumne guanyat d'entrada, dotat d'una comprensió immediata, que ens estalvia la recerca de vies d'accés al seu magí, un alumne dotat naturalment de la necessitat d'aprendre, que deixa de ser un mocós turbulent o un adolescent problemàtic durant la nostra hora de classe, un alumne convençut des del bressol que cal lligar curt els apetits i les emocions per l'exercici de la raó si no volem viure en una selva de predadors, un alumne que sap que la vida intel·lectual és una font de plaers amb infinita capacitat de variació i de refinament, quan la major part dels altres plaers estan limitats per la monotonia de la repetició o pel desgast del cos, ras i curt, un alumne que ha comprès que el saber és l'única solució: solució a l'esclavatge on ens manté la ignorància i consolació única per a la nostra ontològica solitud."
Daniel Pennac (Mal d'escola, 2008)
"Hem arribat a creure que una persona és intel·ligent si té una sèrie de títols acadèmics, o una gran capacitat (...) en matemàtiques, ciències, o un vocabulari enorme, una gran memòria per recordar dades supèrflues, o si és un gran lector. No obstant, els hospitals psiquiàtrics estan plens de pacients que tenen totes les credencials (...) El veritable baròmetre de la intel·ligència és una vida feliç i efectiva viscuda cada dia i en cada moment de cada dia. (...) La capacitat de resoldre problemes és un additament útil a la teva felicitat, però si tu saps que, malgrat la teva manca d’habilitats per resoldre cert tipus de coses, pots escollir allò que et faci feliç, o que, com a mínim, pots evitar allò que et farà infeliç, llavors es podrà dir que ets una persona intel·ligent."
Wayne W. Dyer (Your Erroneus Zones, 1976)
"La naturalesa no és silenciosa. Va repetint eternament les mateixes notes que ens arriben llunyanes, difuses, sense acords ni melodia. Però nosaltres som incapaços de prescindir de la melodia. L'hem estat cercant fins a la desesperació tant a la terra com al cel, fins que ens en hem adonat que ningú, mai, vindrà a tocar-nos la música que estem esperant. Nosaltres som els que hem de tocar els acords, escriure la partitura, fer que apareixi la simfonia, donar als sons una forma que sense nosaltres no tenen. Així, d'aquesta manera és tal com jo veig la funció de la ciència."
François Jacob (La estatua interior, 1989)
És una "veritat" psicològica general que les accions i les percepcions de les persones estan canalitzades per les seves necessitats i desitjos. El poder del pensament científic, malgrat que sigui fal·lible, rau en el seu compromís d’observar i explicar les coses tal com són, independentment que un vulgui que les coses siguin així o no.
(...) És el fet que les matemàtiques siguin un instrument allò que ens obliga pensar d’una manera precisa i inexorable, i que ha conduït a moltes branques de la ciència a acceptar voluntariament la disciplina de les equacions i la demanda de quantificació.
(...) Malgrat que la recerca científica és imparcial, els motius humans sempre estan fent cua a la porta del laboratori per apropiar-se de tot allò que hi vagi apareixent. Així, una part fonamental del caràcter distintiu de la ciència és la seva incitació a "pensar amb rectitud" davant de l’impuls poderós de fer el món a imatge i semblança nostra mitjançant el pensament i la percepció.
Guy Claxton (Educar mentes curiosas. El reto de la ciencia en la escuela. VISOR SA, 1994)
Edward Wilson introduí el terme biodiversitat i creà la sociobiologia. (...) En rebre el Premi Internacional Catalunya va declarar: La ciència no és un sistema de creences, sinó la manera que té la humanitat d’esbrinar la realitat del món. Coneixement prospectiu contra creença conclusiva, doncs. Exploració contra fonamentalisme. La sociobiologia i la socioecologia tracten d’entendre la realitat (...) i fusionen el coneixement social amb el coneixement biològic o ambiental. Mesclen per a aprendre.
La sociobiologia entreveu els avantatges de l’altruisme per al grup, tal com l’egoisme darwinià feia veure els avantatges per a l’espècie de la selecció dels individus. El grup no progressa sense actes altruistes. La solidaritat, doncs, és més que una opció ètica. És una necessitat sociobiològica, imprescindible per al progrés col·lectiu.
Ramon Folch (“L’escala de cargol” -el Periódico 02.11.2008-)
En uns moments de canvis socials tan intensos necessitem urgentment adaptar l’escola a les necessitats actuals del ciutadà. Però modernitzar i actualitzar de debò l’ensenyament de les ciències passa per revisar críticament les idees que són a la base de la nostra acció professional. No fer-ho ens condemnaria a la rutina i a l’enquistament dels problemes.
Entre els molts canvis que calen, alguns són tan fonamentals com qüestionar una visió massa estàtica o enciclopèdica de la ciència per accentuar les noves maneres que ofereix de mirar el món i d’actuar-hi; donar a les emocions la importància que realment tenen per a qui aprèn i per a qui ensenya; i organitzar la classe com una xarxa d’interaccions i suport.
Treballar les idees dels alumnes -o, el que és equivalent, la seva visió del món- seguint cicles d’aprenentatge que recullin aquests principis porta a unes classes de ciències força diferents de les habituals. Són diferents perquè penetrar junts en nous territoris de coneixement i d’acció esdevé una tasca tan apassionant per a l’alumnat com per al professorat.
Joan Aliberas Maymí (Ensenyar ciències a l'ESO. Ciències 9, 2008)
Us pose enllaços de Revistes de Ciències:
Daniel Pennac (Mal d'escola, 2008)
"Hem arribat a creure que una persona és intel·ligent si té una sèrie de títols acadèmics, o una gran capacitat (...) en matemàtiques, ciències, o un vocabulari enorme, una gran memòria per recordar dades supèrflues, o si és un gran lector. No obstant, els hospitals psiquiàtrics estan plens de pacients que tenen totes les credencials (...) El veritable baròmetre de la intel·ligència és una vida feliç i efectiva viscuda cada dia i en cada moment de cada dia. (...) La capacitat de resoldre problemes és un additament útil a la teva felicitat, però si tu saps que, malgrat la teva manca d’habilitats per resoldre cert tipus de coses, pots escollir allò que et faci feliç, o que, com a mínim, pots evitar allò que et farà infeliç, llavors es podrà dir que ets una persona intel·ligent."
Wayne W. Dyer (Your Erroneus Zones, 1976)
"La naturalesa no és silenciosa. Va repetint eternament les mateixes notes que ens arriben llunyanes, difuses, sense acords ni melodia. Però nosaltres som incapaços de prescindir de la melodia. L'hem estat cercant fins a la desesperació tant a la terra com al cel, fins que ens en hem adonat que ningú, mai, vindrà a tocar-nos la música que estem esperant. Nosaltres som els que hem de tocar els acords, escriure la partitura, fer que apareixi la simfonia, donar als sons una forma que sense nosaltres no tenen. Així, d'aquesta manera és tal com jo veig la funció de la ciència."
François Jacob (La estatua interior, 1989)
És una "veritat" psicològica general que les accions i les percepcions de les persones estan canalitzades per les seves necessitats i desitjos. El poder del pensament científic, malgrat que sigui fal·lible, rau en el seu compromís d’observar i explicar les coses tal com són, independentment que un vulgui que les coses siguin així o no.
(...) És el fet que les matemàtiques siguin un instrument allò que ens obliga pensar d’una manera precisa i inexorable, i que ha conduït a moltes branques de la ciència a acceptar voluntariament la disciplina de les equacions i la demanda de quantificació.
(...) Malgrat que la recerca científica és imparcial, els motius humans sempre estan fent cua a la porta del laboratori per apropiar-se de tot allò que hi vagi apareixent. Així, una part fonamental del caràcter distintiu de la ciència és la seva incitació a "pensar amb rectitud" davant de l’impuls poderós de fer el món a imatge i semblança nostra mitjançant el pensament i la percepció.
Guy Claxton (Educar mentes curiosas. El reto de la ciencia en la escuela. VISOR SA, 1994)
Edward Wilson introduí el terme biodiversitat i creà la sociobiologia. (...) En rebre el Premi Internacional Catalunya va declarar: La ciència no és un sistema de creences, sinó la manera que té la humanitat d’esbrinar la realitat del món. Coneixement prospectiu contra creença conclusiva, doncs. Exploració contra fonamentalisme. La sociobiologia i la socioecologia tracten d’entendre la realitat (...) i fusionen el coneixement social amb el coneixement biològic o ambiental. Mesclen per a aprendre.
La sociobiologia entreveu els avantatges de l’altruisme per al grup, tal com l’egoisme darwinià feia veure els avantatges per a l’espècie de la selecció dels individus. El grup no progressa sense actes altruistes. La solidaritat, doncs, és més que una opció ètica. És una necessitat sociobiològica, imprescindible per al progrés col·lectiu.
Ramon Folch (“L’escala de cargol” -el Periódico 02.11.2008-)
En uns moments de canvis socials tan intensos necessitem urgentment adaptar l’escola a les necessitats actuals del ciutadà. Però modernitzar i actualitzar de debò l’ensenyament de les ciències passa per revisar críticament les idees que són a la base de la nostra acció professional. No fer-ho ens condemnaria a la rutina i a l’enquistament dels problemes.
Entre els molts canvis que calen, alguns són tan fonamentals com qüestionar una visió massa estàtica o enciclopèdica de la ciència per accentuar les noves maneres que ofereix de mirar el món i d’actuar-hi; donar a les emocions la importància que realment tenen per a qui aprèn i per a qui ensenya; i organitzar la classe com una xarxa d’interaccions i suport.
Treballar les idees dels alumnes -o, el que és equivalent, la seva visió del món- seguint cicles d’aprenentatge que recullin aquests principis porta a unes classes de ciències força diferents de les habituals. Són diferents perquè penetrar junts en nous territoris de coneixement i d’acció esdevé una tasca tan apassionant per a l’alumnat com per al professorat.
Joan Aliberas Maymí (Ensenyar ciències a l'ESO. Ciències 9, 2008)
Us pose enllaços de Revistes de Ciències:
dimarts, 11 de maig del 2010
LA LLUNA EN UN COVE
Publique cinc microrelats sota el títol "Microhistòries tristes" en la revista literària "La Lluna en un Cove".Una publicació mensual en paper de relats de ficció en català. Un magazín literari amb una miscel·lània d'històries sorprenents. Un projecte literari obert a la participació de tothom i editat a Ontinyent.
Us pose l´enllaç per llegir-les.
http://www.lallunaenuncove.cat
Us pose l´enllaç per llegir-les.
http://www.lallunaenuncove.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)